Una
versió molt popular sobre els orígens de la crisi sosté que l'avarícia
va conduir als operadors del sector financer a l'excés que va generar el
desastre. És
una interpretació de la crisi que troba molts adeptes perquè permet
trobar la falla en les debilitats i vicis d'unes quantes persones. El
sistema està bé, només que sempre hi ha unes quantes pomes podrides que ho fan malbé tot.
D'entrada aquesta representació de la crisi té un problema. Se suposa
que el mercat és un dispositiu que es nodreix de l'egoisme i de
l'ambició individual. Com
diu Adam Smith, és precisament perquè els individus són egoistes i
persegueixen el seu interès personal que s'aconsegueix una situació
d'harmonia social en i pel mercat. D'aquí
la seva metàfora: és com si cadascú fos guiat per una "mà invisible" i
pel seu egoisme acabés fent el bé per a tots els altres. Com és doncs que
ara l'ambició desmesurada provoca les crisis?
Bé, també es diu que la desregulació del sector bancari va fer possible el desastre. L'ambició
hauria estat el motor, però l'eliminació de controls sobre el sector
bancari i financer va obrir el camí per al desplegament d'aquestes
passions, que van comportar greus implicacions macroeconòmiques.
Però aquí hi ha alguna cosa interessant. Resulta
que si són les passions desmesurades les que engendren la crisi,
llavors el que es necessita per prevenir-la és establir els límits
adequats a aquest frenesí. En el cas actual, la crisi s'hagués evitat si s'haguessin posat límits a l'ambició desmesurada. En
síntesi, el sistema econòmic està bé, però de vegades alguns éssers
humans el descarrilen per la seva conducta malèvola o desviada.
És
clar, la retòrica que utilitza la teoria econòmica busca expurgar
qualsevol referència a la moral i es prefereix utilitzar la paraula
"expectatives" en lloc de "passions": els agents econòmics tenen
expectatives que es formen de manera més o menys racional. I
així, des Keynes fins Lucas, passant per Minsky, els plans d'inversió i
consum dels agents que integren una economia es forgen a través dels
esforços per enfrontar-se a la incertesa (Keynes) o per frustrar les
intervencions del govern (Lucas).
L'anàlisi de Minsky és més sofisticada, però descansa en la mateixa
idea. Igual
que altres autors post-keynesians, Minsky ofereix un model més seriós
sobre el funcionament d'una economia monetària capitalista que el que
proposa la teoria convencional. En la seva explicació sobre la dinàmica
d'una economia capitalista, l'endeutament i els bancs tenen un paper
important. (Encara
que els lectors se sorprendran, en els models de la teoria
convencional, la qual és utilitzada per fer l'apologia del
neoliberalisme, els bancs no apareixen per enlloc. Sí, com ho han
llegit: en els models dels economistes del sistema, ni els bancs, ni
l'endeutament tenen el lloc que mereixen. Però m'estic desviant del
tema).
Aquí l'important és destacar que en el model de Minsky sobre les crisis
financeres el paper de les expectatives és crucial. En
les fases de tranquil·litat en una economia capitalista, els agents
econòmics, empresaris en l'economia real o prestadors en el sector
financer troben que les seves expectatives sobre l'evolució favorable de
l'economia s'estan confirmant. Procedeixen
a corregir a l'alça i això condueix a l'apreciació dels seus actius, el
que els permet major palanquejament i endeutament. I això torna a portar
a noves correccions en la seva conducta com a prenedors de risc i així
successivament. Però a poc a poc el procés s'esgota i arrenca un procés
de deflació. És la crisi i en el seu desenvolupament, el component
subjectiu (la formació d'expectatives) té un paper fonamental.
Hi ha una altra visió sobre els daltabaixos que pateixen les economies capitalistes. En
ella el sistema econòmic condueix a la crisi independentment de la
formació d'expectatives o de les motivacions de la conducta dels agents.
En
aquesta percepció el sistema econòmic és com una maquinària les
contradiccions internes de la qual imprimeixen el dinamisme que condueix a les
crisis. No
es tracta aquí de saber què passa quan els agents abracen pronòstics
més o menys optimistes sobre el futur de l'economia, o quan s'equivoquen
en les seves anticipacions. L'economia
funciona de manera que la crisi és inevitable, sigui quin sigui el
procés i el resultat de la formació d'expectatives.
És
al que condueix l'anàlisi de Marx. Les
contradiccions del capitalisme, i en especial la lluita de classes, són
la incubadora de la (les) crisi(s), independentment de les motivacions i
expectatives dels agents. Ni el sub-consum, ni la sobre-producció són
suficients per aturar permanentment el procés d'acumulació capitalista.
En
canvi, la llei tendencial sobre la caiguda de la taxa de guany
s'alça com una barrera per a l'expansió del capital que només es pot
resoldre en i a través de la crisi. Aquesta llei es manifesta sense
implicar una referència a les anticipacions dels agents.
És cert que hi ha paral·lelismes entre l'anàlisi de Keynes-Minsky i la
de Marx. Sens
dubte les seves anàlisis són complementàries i desemboquen clarament en
la mateixa conclusió: una economia capitalista és inherentment
inestable. Keynes diria que, a més, és capaç de mantenir nivells
socialment inacceptables de desocupació durant molt de temps. Per
això és necessària l'acció del govern i s'obre el debat sobre els
diferents mèrits de la política fiscal versus la monetària, etc. Però la
diferència profunda entre Marx i Keynes-Minsky és que en el primer no
hi ha manera d'evitar la crisi. El capitalisme no és només 'inherentment
inestable', sinó que és sinònim de desigualtat i crisi. La sortida no és una regulació adequada o una intervenció eficaç, sinó la transició a un sistema socialment desitjable.
* Alejandro Nadal és economista. Professor investigador del Centro de Estudios Económicos de Mèxic. Article publicat al diari mexicà La Jornada el 4 d'abril de 2012. Traducció de La Fàbrica .
Del mateix autor a La Fàbrica: L'Atur: un regal per a les grans corporacions